Archivos de la categoría ‘Proposta de coordinació’


Descarrega’t el document: Proposta de coordinació

El moviment sorgit de les acampades és un moviment de moviments, persones i col·lectius que s’apropen a partir d’un malestar comú però amb diversitat de perspectives, ideologies, línies polítiques distintes i diferents formes de fer. És un moviment de persones heterogeni –i aquí potser roman la seva potència-, sense una direcció precisa però amb un comú denominador: la superació de la realitat que ens precedeix a partir de trobar-nos i treballar plegades sense intermediàries.

Potser és bonic, autocomplaent, dir que ja ens estem organitzant mitjançant mètodes assemblearis, formes que respecten totes les opinions sempre i quan aquestes parteixin de no voler imposar-se a les altres. Potser és bonic, però és irreal. Un monstre es baralla dins nostre trepitjant els impulsos que ens forcen a trobar-nos de manera genuïna amb l’altre. Un monstre que recull el llegat dels automatismes que ens han anat inculcant i dels quals ens és difícil, ara per ara, desempallegar-nos. És per això que hem de ser sinceres amb nosaltres mateixes; encara estem aprenent, tenim voluntat, però encara no sabem com fer.

Veiem que és l’assemblearisme i la seva inherent horitzontalitat el que ens permetrà establir llaços comunicatius entre totes aquelles persones que volem construir un altre món a l’hora que ens enfrontem a l’actual que ens condemna, aconseguint així decidir activament sobre la nostre vida en col·lectiu en comptes de que altres ho facin per nosaltres. Sí, creiem en l’assemblea, però seria ingenu pensar que hem nascut ensenyades.

L’assemblearisme dogmàtic té les seves limitacions i, si no anem en compte podem convertir-nos en allò que tant hem estat criticant aquest dies. Quantes de les nostres companyes de viatge somnien en fer de l’Assemblea general de Plaça Catalunya l’òrgan de màxima expressió del moviment que s’ha iniciat? Vigilem, perquè podem convertir Plaça Catalunya en l’emulació d’aquell Parlament que tan critiquem. Quantes de les nostres companyes, per no creure en la potència de les persones o per tenir la possibilitat d’estar vint-i-quatre hores al dia a la plaça acaben (o acabem) generant espais que centralitzen la informació, que organitzen l’espai i allò que en aquest succeeix i acaben (o acabem) dirigint (o intentant dirigir) el futur del moviment? sabem que no hi ha malicia, sabem que es tracta més aviat d’un no saber fer, però, si no sabem, donem-nos l’espai per aprendre.

Al llarg de l’acampada, degut a automatismes lligats molts cops a la pressa del moment, han aparegut comissions o subcomissions o intercomissions que -tornem a dir que de ben segur sense malícia- han esdevingut òrgans de decisió i execució de voluntats que no eren col·lectives sinó només d’una part d’aquest col·lectiu. Amb això, que no se’ns malinterpreti, recolzem totalment que un grup de gent pretengui comunicar i/o informar sobre el que està vivint a l’acampada o a on sigui, però que no ho faci en nom de tota la col·lectivitat1. Les nostres accions, les nostres formes de fer comuniquen per sí soles de cara a l’exterior, el que hauríem de potenciar són aquells canals comunicatius que miren cap a l’interior, es a dir, cap a nosaltres, alhora que reforcem els vincles que permeten que aquest nosaltres sigui cada cop més gran. Comunicar és posar en comú alguna cosa. Nosaltres hem posat en comú que volem prendre el control de les nostres vides.

És per tot això que, per potenciar la comunicació horitzontal (assemblea) i la presa de decisions per part de les pròpies afectades i/o interessades proposem:

·Els mecanismes de descentralització de la presa de decisions s’haurien d’aconseguir mitjançant l’horitzontalitat i la pràctica de les assemblees de base que conformen la col·lectivitat.

·Arribar a un consens només té sentit si les persones que es decideixen organitzar de forma assembleària tenen un

interès en comú. Si no hi ha un interès comú, o si aquest és massa difús, no serà possible arribar a un consens. Per això pensem que, abans d’iniciar cap assemblea s’ha de deixar clarificat quin és l’objectiu de reunir-se i decidir de manera assembleària. Recalquem, no és el mateix un debat que una assemblea, si del que és tracta és de decidir què fem conjuntament, el que prima és la conservació de la col·lectivitat i, si per contra, hi ha interessos divergents(o oposats) que no pretenen la conservació de la col·lectivitat llavors tindríem dues (o més) col·lectivitats que, per qüestions concretes (i caldria definir llavors quines) es posen a treballar plegades.

·Les afectades per una problemàtica o tema concret seran les que realitzaran les propostes, debat i consens a les seves respectives assemblees circumscrites territorialment, per a què puguin ser recolzades solidàriament per la resta de la col·lectivitat. Si hi ha una mobilització, acció, activitat o problemàtica en general en un barri, centre de treball, etc. han de ser les afectades les que decideix in sobre el mateix, apel·lant al suport mutu, és a dir, al suport incondicional d’aquelles que demanen solidaritat a la resta de la col·lectivitat. El límit de la decisió final per a dur a terme els acords seria l’assemblea en la base que, com ja hem dit, s’hauria de circumscriure temàtica o territorialment a les afectades per la qüestió que es debat.

·Entenem com assemblea l’espai que permet la discussió i el debat en igualtat entre totes les membres que la formen per tal de decidir conjuntament sobre aquelles qüestions que preocupen a la col·lectivitat. Per tant, si el nombre de persones que conformen un espai comú no permet la discussió ni el debat o el dificulta en excés, mirarem de fer petits grups heterogenis on aquest debat sigui possible (de vegades va molt bé que siguin aleatoris  per tal de contrastar les nostres postures amb persones amb les que no estem acostumades a comunicar-nos) i, més tard, ho posarem en comú en l’assemblea. Sabem que això, en molts casos alenteix el procés però, pensem que, en darrera instància, pot ser una de les maneres per a què decidim realment entre totes aquelles coses que ens afecten a totes.

·En cas de que sigui un tema controvertit o en el que no hi hagi un consens clar, no es tirarà endavant cap decisió col·lectiva al respecte, sinó que es tornarà a debatre, i en última instància, es podria acceptar la postura majoritària, sempre i quan es tingui en compte que l’acord no serà vinculant dins l’assemblea. D’altra banda, el col·lectiu minoritari podrà dur a terme la seva proposta lliurement, com a grup independent de l’assemblea. De tota manera, ambdós col·lectius, el majoritari i el minoritari, haurien de tenir cura i intentar no perjudicar-se mútuament. També volem fer un incís vers les divergències de fons, no puntuals: no hem de tenir por a que, en algun moment, els nostres camins es separin, i no sempre ha de ser la unitat la que ens faci fortes, tot dependrà de les circumstàncies; hem d’intentar apreciar la potencialitat de l’heterogeneïtat, la creació de noves postures, col·lectius i propostes.

·Tanmateix volem posar èmfasi en el fet que, en temes controvertits, és necessari un espai, tant físic com temporal, per permetre la reflexió i la lectura o enteniment de la proposta concreta. Masses cops ens deixem portar per la retòrica d’aquell o aquella que fa la proposta i no sabem ben bé sobre què estem, veritablement decidint.

La urgència entorpeix masses cops la reflexió i algunes necessitem un temps prudencial per pair què pensem o sentim entre la nostre inicial percepció i la influència de les percepcions rebudes a l’assemblea. El principi d’immediatesa pot fer-nos actuar espontàniament dient i recolzant el que pensàvem abans d’iniciar l’assemblea i no deixar-nos transformar pel contacte amb les altres persones de l’assemblea, tornant-se llavors el moment assembleari i la presa de decisions en quelcom irreflexiu.

·Pensem que per a tenir un ampli coneixement i facilitar la participació en els debats, les actes de les assemblees haurien de ser clares i extenses, pel que fa a les propostes, les intervencions i les conclusions, deixant constància del procés que s’ha dut a terme per arribar als acords. Considerem que aquestes haurien de ser de fàcil accés i amplia difusió per a que tinguem totes la màxima informació per al debat així com la publicació rigorosa de les properes convocatòries d’assemblees.

En relació a la coordinació entre el conjunt de la col·lectivitat i les decisions col·lectives:

·Les propostes que afectin als diferents col·lectius o territoris que puguin sorgir, es traslladaran a tot el col·lectiu afectat per a que en les seves assemblees puguin prendre acords per una posterior posta en comú.

·Si les decisions de les assembles s’han de traslladar a un àmbit territorial més ampli es traslladaran els acords als que s’ha arribat a un espai de coordinació de la forma que cada assemblea decideixi més oportú, no tenint potestat aquestes portaveus de canviar les decisions de les respectives assembles. Com s’ha dit abans, els acords no seran vinculants i el col·lectiu minoritari podrà lliurement dur a terme la seva proposta sempre i quan no vagi en prejudici del col·lectiu. En cas de no arribar a un acord, es tornaria a les assemblees de base per a un nou debat.

·A partir de l’experiència viscuda a la plaça es planteja la necessitat que no hi hagi cap tipus de filtre per tal de respectar i preservar l’autonomia de la col·lectivitat. Els seus portaveus haurien de ser rotatius per evitar la concentració d’informació i poder, promovent que en aquelles tasques que comportessin acumulació d’informació, per exemple, les persones assignades per portar-ho a terme fossin rotatives.

·L’espai que habitualment hem anomenat assemblea general pensem que hauria de ser només un espai d’informació per trobar-nos i compartir les diferents propostes i un espai per a demanar la complicitat per a dur a terme aquestes. I en tot cas, per prendre decisions puntuals, com mobilitzacions que ens afectin a totes i que no necessiten un debat molt específic, ja que considerem que l’espai per a debatre en les assemblees de base, degut a que, com ja hem vist durant aquesta darrera experiència a la plaça, les assemblees massives dificulten el debat i la presa de decisions.

·Tanmateix proposem que siguin les assemblees de base les que plantegin els diferents calendaris (propostes potencialment assumibles per la col·lectivitat, reunions de coordinació…) d’acord als seus temps i necessitats.

Això és només una proposta inacabada, esperant que l’esdevenir i l’experiència en la coordinació d’aquesta col·lectivitat ens permetin millorar i corregir les contradiccions que ens vagin sorgint, tendint, això sí, a evitar la burocratització i la centralització del poder. Com a eina de coordinació, s’està elaborant un mapa de recursos per facilitar la coordinació del treball comú en el futur, en base a dos eixos: territorial i temàtic. Demanem a tots els col·lectius, barris, comissions i a qui pugui aportar quelcom, faci un llistat de contactes, recursos materials i humans, treballs i tot allò que es pugui utilitzar col·lectivament i que s’adreci a www.autoorganizacion.wordpress.com o escrigui a autoorganizacion@gmx.es.

 1 A partir d’aquest punt, quan parlem de col·lectivitat, ho fem en referència al conjunt d’aquelles persones, col·lectius, grups, assemblees de barri, comissions temàtiques, etc. que decideixen coordinar-se per tal de treballar plegades.